CAUSA 2011-24-RE
Número de registre 293-2011. Recurs d’empara
Sentència del 15 de març del 2012
_____________________________________________________________
BOPA núm. 14, del 28 de març del 2012
En nom del Poble Andorrà;
El Tribunal Constitucional;
Atès l’escrit presentat i registrat al Tribunal Constitucional, el 3 de juny del 2011, pel Comú d’Encamp, mitjançant el qual interposa recurs d’empara contra la sentència del 4 de març del 2011, dictada per la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia per una presumpta vulneració dels drets a obtenir una decisió fonamentada en Dret i a un procés degut, reconeguts a l’article 10 de la Constitució i atès que demana al Tribunal Constitucional que dicti una sentència que atorgui l’empara sol·licitada, que declari que s’han vulnerat els drets esmentats, que anul·li la sentència esmentada i que retrotregui
·
·
Vista la Constitució, especialment els articles 10, 41.2, 88 i 98 c);
Vista la Llei qualificada del Tribunal Constitucional, especialment el títol IV, capítol sisè;
Vist l’informe del Ministeri Fiscal del 29 de juny del 2011;
Vist l’aute del Tribunal Constitucional del 7 de setembre del 2011 que va admetre a tràmit el recurs d’empara 2011-22-RE, sense efectes suspensius;
Vistos els escrits d’al·legacions presentats, el 18 d’octubre del 2011, respectivament, per la representació processal del Comú de Canillo, pel Govern i per la representació processal del Comú d’Encamp;
Vistes les conclusions formulades, dintre de termini, per la part recurrent i pel Ministeri Fiscal;
Escoltat l’informe del magistrat ponent, Sr. Pierre Subra de Bieusses;
Antecedents
Primer
Per tal com el Comú d’Encamp va constatar que la societat TREBISA estava efectuant, sense les llicències urbanístiques corresponents, unes obres de moviments de terres en la zona d’Envalira, en concret al costat del riu Massat, que, segons el seu parer, pertanyia al territori d’Encamp, el 27 d’octubre del 2005, el cònsol major del Comú d’Encamp va acordar l’aturada immediata d’aquestes obres.
Segon
La societat TREBISA i el Comú de Canillo van presentar un recurs d’alçada contra aquest acord davant la Comissió Tècnica d’Urbanisme la qual va anul·lar i deixar sense efecte l’acord esmentat, pel fet que no es respectava “
Tercer
El Comú d’Encamp va presentar una demanda jurisdiccional davant la Secció Administrativa de la Batllia contra la resolució esmentada de la Comissió Tècnica d’Urbanisme. De manera molt substancial, considerava, d’una banda, que no procedia incoar prèviament un procediment sancionador, perquè la mesura havia de ser adoptada de manera immediata i, d’altra banda, que la Comissió Tècnica d’Urbanisme s’havia excedit en les seves atribucions, ja que no podia decretar la suspensió de l’acte impugnat.
Quart
El 8 de novembre del 2007, la Batllia va dictar una sentència mitjançant la qual desestimava íntegrament la demanda del Comú d’Encamp i declarava ajustada a dret i als fins que legitimen l’activitat administrativa la resolució de la Comissió Tècnica d’Urbanisme.
Cinquè
El Comú d’Encamp va considerar que la Batllia no havia interpretat correctament les disposicions de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme i que havia entrat a valorar i a dirimir, en la seva resolució, tota una sèrie de qüestions estrictament lligades i pròpies del dret civil com era l’atermenament dels terrenys respectius de Canillo i d’Encamp i va presentar un recurs d’apel·lació davant el Tribunal Superior de Justícia.
Sisè
El 27 de juliol del 2009, la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia va dictar una sentència que estimava parcialment el recurs d’apel·lació esmentat, revocava i deixava sense efecte la sentència del 8 de novembre del 2007 de la Batllia i anul·lava la resolució de la Comissió Tècnica d’Urbanisme “
Setè
El Comú d’Encamp va presentar un incident de nul·litat d’actuacions per considerar que es vulnerava el seu dret a la jurisdicció, reconegut a l’article 10 de la Constitució. El 9 d’octubre del 2009, la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia, mitjançant aute, va desestimar aquest incident de nul·litat d’actuacions.
Vuitè
El 27 d’octubre del 2009, el Comú d’Encamp va presentar un recurs d’empara en què manifestava que el Tribunal Superior de Justícia havia vulnerat el seu dret a la jurisdicció, en els seus vessants dels drets a obtenir una decisió fonamentada en Dret i a un procés degut, reconeguts a l’article 10 de la Constitució.
La solució que s’havia d’aportar en aquella causa depenia de la qüestió de saber si, malgrat la competència de principi de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia en matèria d’atermenaments, la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia s’havia pronunciat de manera vàlida, a títol prejudicial, en relació amb la titularitat d’una finca particular al territori de la parròquia de Canillo més que al territori de la parròquia d’Encamp i havia conclòs, per consegüent, a la il·legalitat d’una decisió del cònsol major d’Encamp.
Novè
El 13 de novembre del 2009, el Ministeri Fiscal va presentar un informe mitjançant el qual s’oposava a l’admissió a tràmit d’aquest recurs d’empara, perquè el que realment pretenia el recurrent era una revisió i reforma de les consideracions jurídiques adoptades en les resolucions objecte de recurs, de la lectura de les quals es desprèn que estan fonamentades jurídicament i que no són arbitràries, per tant, no hi ha la vulneració de cap dels drets recollits a l’article 10 de la Constitució.
Considera que la sentència del Tribunal Superior de Justícia indicava que, segons l’article 39.3 de la Llei qualificada de la Justícia, és competent per conèixer d’aquest recurs i, seguidament, es pronuncia, detalladament, sobre el procediment a seguir per a l’aturada immediata de les obres. La sentència conclou que en la decisió d’aturada de les obres per part del cònsol major d’Encamp no s’observen defectes formals. Ara bé, també raona per què cal examinar si les obres es duien a terme dins de Canillo o dins d’Encamp i estima que l’atermenament realitzat en aquesta jurisdicció “
Per tant, la determinació del lloc concret on es duien a terme les obres constitueix un pressupòsit essencial per tal de determinar si el cònsol major d’Encamp tenia la competència necessària per adoptar l’ordre de la seva aturada. Es tracta d’una qüestió de naturalesa administrativa, ja que es refereix a la competència de l’òrgan que va adoptar l’acte.
Així doncs, el Ministeri Fiscal va sol·licitar la inadmissió a tràmit del recurs d’empara 2009-23-RE.
Desè
El 21 de desembre del 2009, el Tribunal Constitucional va admetre a tràmit, sense efectes suspensius, el recurs d’empara 2009-23-RE.
I, el 12 d’abril del 2010, va dictar una sentència mitjançant la qual estimava el recurs d’empara presentat pel Comú d’Encamp, declarava que s’havia vulnerat el dret a la jurisdicció en els seus vessants del dret a obtenir una decisió fonamentada en Dret i del dret a un procés degut, anul·lava la sentència del 27 de juliol del 2009 i l’aute del 9 d’octubre del mateix any, dictats per la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia i retrotreia les actuacions al moment anterior a aquesta sentència.
En aquesta sentència, el Tribunal Constitucional va concloure que es podia considerar irraonable la conclusió a la qual arribava la Sala Administrativa en el sentit que la determinació del Comú al qual territorialment pertanyen les obres objecte de litigi és una qüestió que pot resoldre per si mateixa com a qüestió prejudicial sense necessitat de recórrer a la jurisdicció civil.
Onzè
El 4 de març del 2011, la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia va dictar una segona sentència en què acordava mantenir la seva primera posició i confirmava novament la resolució del 28 de novembre del 2005 de la Comissió Tècnica d’Urbanisme “
El Comú d’Encamp va presentar un incident de nul·litat d’actuacions contra aquesta sentència, que va ser resolt el 23 de maig del 2011 per la mateixa Sala Administrativa mitjançant un aute de desestimació.
Dotzè
El 3 de juny del 2011, el Comú d’Encamp va presentar davant el Tribunal Constitucional un nou recurs d’empara en què al·lega la vulneració dels seus drets constitucionals “
La part recurrent fonamenta el seu recurs en els punts següents:
- d’una banda, “
- D’altra banda, “
Tretzè
El 29 de juny del 2011, el Ministeri Fiscal va demanar la inadmissió a tràmit d’aquest recurs d’empara per una manca manifesta del contingut de les seves pretensions.
Concretament, considera que a causa de la sentència del Tribunal Constitucional del 12 d’abril esmentada “
Catorzè
El 3 d’octubre del 2011, el Tribunal Constitucional va admetre a tràmit, sense efectes suspensius, el recurs d’empara 2011-24-RE i va trametre la causa a les parts perquè al·leguessin allò que creguessin convenient.
Quinzè
El 18 d’octubre del 2011, el Comú de Canillo va presentar un escrit d’al·legacions en què manifesta que el Comú recurrent persegueix en realitat una nova revisió del fons de la causa, ja que la vulneració al·legada s’ha esvaït, perquè la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia ha raonat, concretament en l’apartat sisè de la seva sentència, el punt que havia estat considerat irraonable pel Tribunal Constitucional.
Segons el parer d’aquesta part, la pretensió del recurrent de la suspensió del procediment judicial i la inhibició a favor de la jurisdicció civil, sí que constituiria una flagrant vulneració de l’article 10 de la Constitució, ja que demana al Tribunal Superior de Justícia d’incórrer en un supòsit de
El Comú de Canillo manifesta que la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia ha complert amb el mandat del Tribunal Constitucional en el sentit de raonar i motivar suficientment els punts impugnats.
Seguidament, el Comú de Canillo reprèn els arguments i proves que, segons el seu parer, demostren que la qüestió accessòria, ja és cosa jutjada i que, per tant, és aliena a aquest debat administratiu. I conclou que, sense perjudici de la repercussió i la incidència que la prejudicialitat acabi assolint en cada cas concret, tenint en compte el debat que s’ha generat en seu constitucional, la decisió de la sentència del 4 de març del 2011 no pot veure’s alterat, ja que la qüestió accessòria –que en aquest cas només seria una qüestió prèvia- ja és cosa jutjada per la jurisdicció civil ordinària, per tant el jutjador administratiu pot resoldre ell mateix.
Per acabar, el Comú de Canillo demana al Tribunal Constitucional que desestimi l’empara sol·licitada.
Setzè
El 18 d’octubre del 2011, el Govern va presentar el seu escrit d’al·legacions en què coincideix amb l’informe del Ministeri Fiscal i considera que la sentència del Tribunal Superior de Justícia justifica de forma raonada i suficient els motius pels quals efectua la valoració probatòria continguda en la mateixa, així com també els motius pels quals decideix resoldre la determinació del Comú al qual li corresponen les obres objecte del litigi inicial en lloc de recórrer a la jurisdicció civil.
Segons el parer del Govern, la sentència impugnada justifica a bastament que la determinació del lloc concret on es duien a terme les obres pertanyia a Canillo i, per tant, l’aturada ordenada pel cònsol d’Encamp no era procedent. Certament, una discussió sobre els límits territorials no pot tenir lloc davant la jurisdicció administrativa i la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia es va limitar a sol·licitar un informe que a la llum de la sentència del 30 de novembre del 2000, anomenada de Concòrdia, verifiqués la situació exacta de les obres.
En aquest sentit, la sentència avui impugnada no està mancada de motivació raonable i comprensible per permetre entendre els motius pels quals es desestimen les pretensions de la part recurrent. A més, ha donat compliment a la sentència constitucional del 12 d’abril del 2010, que exigia la necessitat de justificar de manera més detallada la manca de competència territorial.
Per acabar, demana al Tribunal Constitucional que desestimi íntegrament les pretensions del Comú d’Encamp.
Dissetè
El 18 d’octubre del 2011, el Comú d’Encamp va presentar un escrit d’al·legacions en què s’oposa a l’informe del Ministeri Fiscal i en què reitera de manera substancial les seves al·legacions i pretensions contingudes en l’escrit de recurs d’empara.
Divuitè
El 3 de novembre del 2011, el Ministeri Fiscal, el 4 de novembre del 2011, el Comú de Canillo i el 7 de novembre del mateix any, el Govern i el Comú d’Encamp, respectivament, van presentar els seus escrits de conclusions en què reprodueixen els arguments i les al·legacions continguts en els seus escrits anteriors.
Fonaments jurídics
Primer
En el marc de la causa que havia d’examinar, i tractant-se de pronunciar-se en relació amb la legalitat de la decisió del cònsol major d’Encamp (del 27 d’octubre del 2005) d’interrompre immediatament els treballs realitzats en la zona d’Envalira, prop del riu Massat, que es duien a terme sense les llicències urbanístiques del Comú d’Encamp, és ajustadament que la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia va considerar que li calia una informació clara en relació amb la competència
Igualment de manera ajustada, la sentència de la Sala Administrativa del 4 de març del 2011, recorda que la delimitació territorial dels Comuns de Canillo i d’Encamp correspon a la jurisdicció civil
En primer lloc, es destaca una contradicció, ja que és difícil veure, com, pel fet que només es pronuncia a títol prejudicial, la Sala Administrativa podria al mateix temps pronunciar la vinculació de la zona en litigi al territori de Canillo i no pronunciar-se de manera definitiva “
Dit això, allò que importa vertaderament verificar és la manera com la sentència del 4 de març del 2011 motiva el seu dispositiu, que sense cap canvi en relació amb el de la sentència del 27 de juliol del 2009, que havia estat censurada per la sentència del Tribunal Constitucional esmentada, declara que es confirma “
Una de dues, o bé la Sala Administrativa confirma la seva decisió anterior sobre el fonament de motius nous, diferents d’aquells que va desenvolupar el 27 de juliol del 2009, i manifesta d’aquesta manera una presa en consideració efectiva dels motius de censura retinguts precedentment pel Tribunal Constitucional, o bé, sense tenir compte d’aquests motius o sense tenir-los en compte de manera significativa, manté el seu raonament inicial. En aquest darrer cas, persisteix en què la seva decisió contingui un vici d’incompetència
Segon
Tractant-se de qüestions de naturalesa “
Per consegüent, recordarem que tractant-se, com en el supòsit d’aquesta causa, de la hipòtesi en què la solució de la instància depèn d’una qüestió accessòria i on, per consegüent, sorgeix el problema de saber si aquesta pot o no pot ser resolta pel jutge sol·licitat del litigi principal, la tècnica processal diferencia en aquest punt dues categories de qüestions accessòries: les qüestions prejudicials i les qüestions prèvies.
Contràriament a allò que deixa entendre la fórmula esmentada per la Sala Administrativa, aquestes dues solucions no són equivalents.
En els dos casos, ens trobem en presència d’una qüestió accessòria que ha de ser resolta abans l’examen del litigi, tanmateix, i aquí rau la diferència essencial, cal fer una distinció en funció que la resposta a aquesta qüestió, i que suposem necessària al jutjament del fons, plantegi o no una dificultat real de naturalesa a provocar un dubte. Altrament dit, convé distingir segons si la qüestió plantejada té un caràcter seriós o no.
En cas que la resposta sigui negativa, només hi ha una qüestió prèvia i la competència pertany a la jurisdicció administrativa per resoldre aquesta qüestió accessòria, precisament, perquè només és prèvia i per aquest fet no presenta cap dificultat d’interpretació.
Per contra, donat cas que la resposta sigui afirmativa, es tracta d’una qüestió prejudicial i la jurisdicció administrativa ha d’inhibir-se abans de poder pronunciar-se.
Per tant, és clar que, contràriament a la posició de la Sala Administrativa, les dues fórmules no són assimilables, ja que la seva distinció condiciona la determinació de la jurisdicció competent per conèixer de la qüestió accessòria.
Ara convé transposar aquesta teoria en la causa que s’ha d’examinar.
Tercer
D’acord amb la sentència del 4 de març del 2011, semblaria que la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia no va topar amb cap obscuritat o ambigüitat en relació amb la qüestió accessòria de la competència
Efectivament, va considerar, sense dificultats d’interpretació, que la pertinença a Canillo de la zona on s’estaven realitzant les obres es deduïa clarament d’una sentència dictada el 30 de novembre del 2010 per la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia i de dos informes pericials realitzats a iniciativa del Comú de Canillo i de la Batllia.
Dit això, en realitat, la Sala Administrativa s’hauria referit de manera terminològicament inexacta a una hipòtesi de qüestió prejudicial, ja que la resposta a la qüestió accessòria de la competència
Si aquest hagués estat el cas, no hi hauria lloc, certament, de retardar-se en aquesta inexactitud. Fent prevaler l’esperit sobre la lletra, el Tribunal Constitucional podria requalificar la qüestió accessòria de la qual es tracta en qüestió prèvia i jutjar, per consegüent, la Sala Administrativa hauria reconegut encertadament que la seva competència per resoldre ella mateixa la competència
Quart
Sobre la base dels elements de què disposava en el marc de la instància introduïda pel recurs d’empara anterior del Comú d’Encamp i quan la sentència del 27 de juliol del 2009 aleshores impugnada es fonamentava ja en la jurisprudència del 30 de novembre del 2000 de la Sala Civil i en els dos peritatges esmentats, el Tribunal Constitucional, com ja s’ha dit més amunt, havia considerat “
Amb la sentència del 4 de març del 2011, actualment impugnada, pel que fa al problema de la competència
Per consegüent, precisa que això “
Tanmateix, principalment consagrades a un intent de justificació de l’examen per part del jutge administratiu mateix de la qüestió accessòria de la competència
De fet, és més endavant, amb el sisè fonament de Dret “
La Sala Administrativa persisteix, per tant, sense cap canvi vertader amb la seva sentència del 27 de juliol del 2009, en una interpretació d’acord amb la qual, com ja s’ha esmentat, la pertinença de la zona en litigi al territori de la parròquia de Canillo es deduiria clarament i indiscutiblement d’una sentència civil del 30 de novembre del 2000 i de dos peritatges.
A manca d’elements nous, el Tribunal Constitucional no pot desdir-se de la seva divergència amb aquesta anàlisi.
En realitat, és ben sabut que en el Principat d’Andorra el problema de la separació territorial entre Canillo i Encamp en la zona anomenada de “
En aquestes condicions, del fet mateix de la seva complexitat que perdura, la resposta a la qüestió de la competència
Cinquè
És cert que la Sala Administrativa fa l’esforç d’oposar diverses objeccions, tanmateix, no poden ser tingudes en compte.
En primer lloc, al·lega que la possibilitat per un tribunal administratiu de resoldre a títol prejudicial una qüestió atribuïda en principi a una altra jurisdicció seria “
Ara bé, seguidament també admet que aquest article “
Aquest motiu és per si mateix inoperant i, per consegüent, sense cap canvi en relació amb la seva sentència del 12 d’abril del 2010, el Tribunal Constitucional ha de jutjar novament que “
Sisè
Forçada a admetre l’absència d’un text que pugui habilitar-la a tractar ella mateixa, a títol prejudicial, la qüestió accessòria de la qual es tracta en aquesta causa, la Sala Administrativa pretén que, ateses les circumstàncies de la seva adopció caracteritzades per la urgència, la Llei transitòria de procediments judicials conté algunes deficiències tècniques, en particular pel que fa a la prejudicialitat. Per consegüent, considera que aquest fet ha de dur a una interpretació “
Certament, no podem excloure a priori que, com ho admet l’exposició de motius de la Llei transitòria esmentada per la sentència, algunes llacunes eventuals puguin, a manca de lleis complementàries, “é
Primerament, amb l’article 139 de la Llei transitòria de procediments judicials, el legislador va explícitament desdir-se de les disposicions legislatives anteriors que permetien al jutge administratiu pronunciar-se a títol prejudicial sobre qüestions de dret civil o de dret laboral. Per tant, és contra aquesta evidència que es pretén que la intenció del legislador de 1993 era la de conservar els efectes de les disposicions que suprimia.
Malgrat això, ens hem de preguntar si es pot raonar en termes de llacunes que correspon omplir a la jurisprudència.
En realitat, pel que fa al recurs a la qüestió prejudicial, l’article 139 no és generador de cap llacuna. Simplement modifica la repartició de les competències. Com en el cas de la fórmula espanyola (article 4 de la Llei reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa), l’article 4.2 de la Llei de la jurisdicció administrativa i fiscal de 1989 habilitava la jurisdicció administrativa per resoldre a títol prejudicial qüestions de dret civil o de dret laboral. La Llei transitòria va suprimir aquesta habilitació, però no per això ha suprimit la possibilitat de resoldre a títol prejudicial aquestes qüestions de dret civil o de dret laboral. Simplement, en virtut d’aquesta nova Llei, el dret andorrà en la matèria es troba alineat en allò que en dret comparat és la solució més freqüent. Salvat l’existència d’un text particular, quan correspon al supòsit de la qüestió prejudicial, la qüestió accessòria ha de ser resolta abans de qualsevol examen del fons del litigi, però no és competència del jutge requerit de la matèria principal.
Dit això, aquest darrer no està mancat de la seva competència mateixa. Simplement, ha d’inhibir-se a l’espera de la solució de la qüestió accessòria que li ha de ser donada pel jutge competent per fer-ho.
Setè
Per tal de demostrar que això no és així a Andorra, la Sala Administrativa invoca la pràctica. Fent igualment referència a altres modificacions introduïdes per la Llei transitòria de procediments judicials en els articles 30 i 58 de la Llei de la jurisdicció administrativa i fiscal, al·lega que aquestes modificacions no han impedit que es continuï admetent “
Aquests exemples no tenen l’abast que pretén conferir-los-hi la Sala Administrativa. Una de dues, o bé l’acumulació de pretensions connexes en un mateix procés o l’aplicació del termini per l’apel·lació de 13 dies han estat dutes a terme
En els dos casos, això no pot recolzar favorablement la sentència del 4 de març del 2011, ja sigui que s’hagi tractat de pràctiques il·legals, evidentment insusceptibles de ser vàlidament invocades, ja sigui de pràctiques tendents a subsanar llacunes de la Llei transitòria, cosa que com acabem de verificar no correspon a aquesta causa.
Finalment, tractant-se de la modificació de l’article 4 de la Llei transitòria i, així doncs, del problema de la qüestió prejudicial que és el nucli d’aquesta causa, la Sala Administrativa al·lega també que “
Encara que es pugui tractar d’una pràctica freqüent de la Sala Administrativa, cal tenir en compte que, com ho va jutjar el Tribunal Constitucional en la seva primera sentència “
Aquí tampoc es pot estimar l’argument de la Sala Administrativa.
Vuitè
El raonament de la Sala Administrativa es veu igualment mancat de fonament quan invoca la dificultat d’una remissió a la jurisdicció civil en matèria de qüestió prejudicial.
La Sala Administrativa destaca que “
Efectivament, segons la sentència del 4 de març del 2011 “
Una vegada més, aquest raonament no es pot tenir en compte.
D’una banda, és sense considerar el dret aplicable (article 139 de la Llei transitòria de procediments judicials) ni la interpretació que n’ha donat el Tribunal Constitucional en la seva sentència del 12 d’abril del 2010, que s’ha afirmat que la qüestió de la competència
D’altra banda, és inexacte pretendre un risc de “
Quan afirma això, la Sala Administrativa desconeix que només cal examinar el dret comparat per tal de verificar que en un gran nombre d’ordenaments jurídics, la pràctica del reenviament prejudicial s’exerceix sense cap dificultat en absència de qualsevol mecanisme processal específic (excepte algun cas particular, com per exemple, el de l’article 267 del Tractat sobre el funcionament de la Unió Europea pels seus països membres) i que (salvat l’excepció esmentada) sigui el jutge que ha de conèixer de la matèria principal aquell que pugui instar la jurisdicció de remesa.
Simplement, quan constata que la qüestió de la qual l’examen ha de ser previ a la seva decisió en el fons s’analitza en una qüestió prejudicial amb motiu de la seva complexitat, perquè ell mateix no pot conèixer-la, el jutge de la matèria principal s’inhibeix i remet les parts davant l’altre ordre de jurisdicció. Com que aquesta remissió no comporta la presentació del recurs, correspon a les parts presentar els seus escrits davant el tribunal
La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia no hauria de veure cap dificultat en el fet que “
Novè
És cert que la Sala Administrativa expressa un darrer temor en concebre que les parts afectades (en aquesta causa els dos Comuns) “
Així doncs, cap dels motius que fonamenten la sentència del 4 de març del 2011 és de naturalesa a poder prosperar, només podem constatar que, contràriament a allò que declara ella mateixa, no ha estat pronunciada en compliment de les disposicions del Tribunal Constitucional en la sentència del 12 d’abril del 2010, sinó en el seu menysteniment i persistint en el vici d’incompetència
En atenció a tot el que s’ha exposat, el Tribunal Constitucional, per l’autoritat que li confereix la Constitució del Principat d’Andorra,
DECISIÓ:
HA DECIDIT:
Primer
Estimar el recurs d’empara 2011-24-RE, presentat pel Comú d’Encamp.
Segon
Declarar que s’ha vulnerat el dret a la jurisdicció en els seus vessants del dret a obtenir una decisió fonamentada en Dret i del dret a un procés degut, reconeguts a l’article 10 de la Constitució.
Tercer
Anul·lar la sentència del 4 de març del 2011 i l’aute del 23 de maig del mateix any, dictats per la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia i retrotreure les actuacions al moment anterior a aquesta sentència.
Quart
No es condemna en costes.
Cinquè
Publicar aquesta sentència, d’acord amb el que disposa l’article 5 de la Llei qualificada del Tribunal Constitucional, al Butlletí Oficial del Principat d’Andorra.
I així, per aquesta sentència nostra, que ha de ser notificada a la representació processal del Comú d’Encamp, a la representació processal del Comú de Canillo, al Govern, al president del Tribunal de Batlles, al president del Tribunal Superior de Justícia i al Ministeri Fiscal ho pronunciem, manem i signem a Andorra la Vella, el 15 de març del 2012.
Pierre Subra de Bieusses Juan A. Ortega Díaz-Ambrona
President
Vicepresident
Carles Viver Pi-Sunyer Laurence Burgorgue-Larsen
Magistrat
Magistrada