2022-43 i 50-RE

Causa 2022-43 i 50-RE
(Flórez García c/ Govern d'Andorra)
 
Números de registre: 324-2022 i 390-2022. Recursos d'empara
 
Sentència del 14 de novembre del 2022
_________________________________________________________________
BOPA núm. 137, del 23 de novembre del 2022
 
 
 
En nom del Poble Andorrà;
 
El Tribunal Constitucional;
 
Atès l'escrit presentat i registrat al Tribunal Constitucional, el 23 de juny del 2022, per la representació processal del Sr. Brahyann Flórez García, mitjançant el qual interposa un recurs d'empara contra la sentència del 26 de maig del 2022, dictada per la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia, per una presumpta vulneració dels principis de legalitat, de jerarquia, de seguretat jurídica i d'interdicció de tota arbitrarietat, dels drets a la jurisdicció, a obtenir una decisió fonamentada en Dret, a un procés degut substanciat per un tribunal imparcial predeterminat per la Llei, a la vida familiar, a la no expulsió del territori andorrà, i, al treball, reconeguts als articles 3.2, 10, 13, 14, 21 i 22 de la Constitució, i, atès que demana al Tribunal Constitucional que atorgui l'empara sol·licitada, que declari la vulneració dels drets esmentats, que anul·li la sentència objecte de recurs i que es retrotregui la causa en el moment oportú, "sense cap declaració que el recurrent constitucional té dret a ser indemnitzat en la quantitat que assenyali l'òrgan competent al respecte". Així mateix, demana que se suspengui l'ordre d'expulsió fins al pronunciament constitucional;
 
 
Atès l'escrit presentat i registrat al Tribunal Constitucional, l'1 de setembre del 2022, per la representació processal de la Sra. Ana Lida Flórez García, mitjançant el qual interposa un recurs d'empara contra la sentència del 20 de juliol del 2022, dictada per la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia, per una presumpta vulneració dels principis de legalitat, de jerarquia, de seguretat jurídica i d'interdicció de tota arbitrarietat, dels drets a la jurisdicció, a obtenir una decisió fonamentada en Dret, a un procés degut substanciat per un tribunal imparcial predeterminat per la Llei, a la vida familiar, a la no expulsió del territori andorrà, al treball, i al "dret a la protecció de la salut i a rebre prestacions per atendre altres necessitats personals", reconeguts als articles 3.2, 10, 13, 14, 21, 22 i 30 "et alia" de la Constitució, i, atès que demana al Tribunal Constitucional que acumuli aquesta causa amb la causa 2022-43-RE, presentada pel seu fill, que atorgui l'empara sol·licitada, que declari la vulneració dels drets esmentats, que anul·li la sentència objecte de recurs, que es retrotregui la causa en el moment oportú, i que declari que la recurrent té dret a ser indemnitzada en la quantitat que assenyali l'òrgan competent al respecte, juntament amb la declaració d'ofici de totes les costes processals causades. Així mateix, demana que se suspengui l'ordre d'expulsió fins al pronunciament constitucional;
 
 
Vista la Constitució, especialment els articles 3.2, 10, 13, 14, 21, 22, 29, 30, 41.2, 98 c) i 102;
 
Vista la Llei qualificada del Tribunal Constitucional, especialment el títol IV, capítols primer i sisè;
 
 
Vist l'aute del Tribunal Constitucional del 14 de juliol del 2022 que va admetre a tràmit, amb efectes suspensius, la causa 2022-43-RE;
 
Vist l'aute del Tribunal Constitucional del 7 de setembre del 2022 que va admetre a tràmit, amb efectes suspensius, la causa 2022-50-RE i que va acumular aquesta causa amb la causa 2022-43-RE;
 
Vistos els escrits d'al·legacions presentats i registrats al Tribunal Constitucional, el 2 i el 28 de setembre del 2022 pel Ministeri Fiscal;
 
Vistos els escrits d'al·legacions presentats i registrats al Tribunal Constitucional, el 6 i el 28 de setembre del 2022 pel Govern;
 
Vistes les conclusions formulades dintre de termini per les parts i pel Ministeri Fiscal;
 
 
Escoltat l'informe del magistrat ponent, Sr. Joan Manel Abril Campoy;
 
 
 
1. Antecedents processals davant les jurisdiccions ordinàries
 
Pel que fa al recurs d'empara 2022-43-RE:
 
1.1. La representació processal del Sr. Brayhann Flórez García va presentar una demanda contra la resolució pronunciada el 14 d'abril del 2021 pel Govern (núm. 306211/2021) en què s'acordava la seva expulsió del Principat d'Andorra per un període de 5 anys.
 
1.2. L'1 d'octubre del 2021, la Secció de Contenciós-Administratiu 2 de la Batllia va dictar una sentència mitjançant la qual desestimava aquesta demanda i declarava que la resolució governativa impugnada era ajustada a dret i als fins que legitimen l'activitat administrativa.
 
1.3. La representació processal del Sr. Brayhann Flórez García va presentar un recurs d'apel·lació contra aquesta decisió, i, el 26 de maig del 2022, la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia va dictar una sentència en què desestimava aquest recurs i confirmava la decisió de la primera instància.
 
1.4. El 23 de juny del 2022, la representació processal del Sr. Brahyann Flórez García va interposar un recurs d'empara contra la sentència del 26 de maig del 2022, dictada per la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia, per una presumpta vulneració dels principis de legalitat, de jerarquia, de seguretat jurídica i d'interdicció de tota arbitrarietat, dels drets a la jurisdicció, a obtenir una decisió fonamentada en Dret, a un procés degut substanciat per un tribunal imparcial predeterminat per la Llei, a la vida familiar, a la no expulsió del territori andorrà, i, al treball, reconeguts als articles 3.2, 10, 13, 14, 21 i 22 de la Constitució.
 
 
Pel que fa al recurs d'empara 2022-50-RE:
 
1.1. La representació processal de la Sra. Ana Lida Flórez García va presentar una demanda contra la resolució pronunciada el 14 d'abril del 2021 pel Govern (núm. 306213/2021) en què s'acordava la seva expulsió del Principat d'Andorra per un període de 5 anys.
 
1.2. El 25 de febrer del 2022, la Secció de Contenciós-Administratiu 1 de la Batllia va dictar una sentència mitjançant la qual desestimava aquesta demanda i declarava que la resolució governativa impugnada era ajustada a dret i als fins que legitimen l'activitat administrativa.
 
1.3. La representació processal de la Sra. Ana Lida Flórez García va presentar un recurs d'apel·lació contra aquesta decisió, i, el 20 de juliol del 2022, la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia va dictar una sentència en què desestimava aquest recurs i confirmava la decisió de la primera instància.
 
1.4. L'1 de setembre del 2022, la representació processal de la Sra. Ana Lida Flórez García va interposar un recurs d'empara contra la sentència del 20 de juliol del 2022, dictada per la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia, per una presumpta vulneració dels principis de legalitat, de jerarquia, de seguretat jurídica i d'interdicció de tota arbitrarietat, dels drets a la jurisdicció, a obtenir una decisió fonamentada en Dret, a un procés degut substanciat per un tribunal imparcial predeterminat per la Llei, a la vida familiar, a la no expulsió del territori andorrà, al treball, i al "dret a la protecció de la salut i a rebre prestacions per atendre altres necessitats personals", reconeguts als articles 3.2, 10, 13, 14, 21, 22 i 30 "et alia" de la Constitució.
 
 
 
2. Argumentació jurídica
 
2.1. Argumentació dels recurrents
 
- La part recurrent en empara considera que es vulneren els principis de legalitat, de jerarquia, de seguretat jurídica i d'interdicció de tota arbitrarietat; els drets a la jurisdicció, a obtenir una decisió fonamentada en Dret, a un procés degut substanciat per un tribunal imparcial, a la vida familiar, a la lliure circulació i a la fixació de residència, a la no expulsió del territori andorrà, al treball, a la protecció de la salut i a rebre prestacions per atendre situacions personals.
 
- En primer terme, al·lega que el dret a obtenir una decisió fonamentada en Dret no inclou el dret a l'estimació de la pretensió al·legada, però sí a obtenir una resolució motivada que no incorri en errades materials patents i que no sigui no raonable des del punt de vista lògic o jurídic. Manifesta que en aquest cas, ha existit una flagrant vulneració dels drets a la jurisdicció, a obtenir una decisió fonamentada en Dret i a un procés degut substanciat per un tribunal imparcial (article 10.1 de la Constitució), una conculcació del dret a la vida familiar (articles 13 i 14 de la Constitució), dels drets a circular lliurement pel territori nacional i a entrar i a sortir d'ell (articles 21.1 i 2 de la Constitució), del dret a la no expulsió del territori andorrà (article 22 de la Constitució), del dret al treball (article 29 de la Constitució), dels drets a la protecció de la salut i a rebre prestacions per atendre necessitats personals (article 30 de la Constitució), tots ells interpretables a la llum dels principis de legalitat, de jerarquia, de seguretat jurídica i d'interdicció de l'arbitrarietat (article 3.2 de la Constitució).
 
- La Sra. Ana Lida Flórez García exposa que té 59 anys, que ha treballat al Principat des del 9 de desembre del 2004, de manera ininterrompuda, i que resideix amb el seu fill (l'altre recurrent) i amb el seu marit, aquest de nacionalitat andorrana, amb els quals conforma una unitat familiar indissoluble, i que té totes les relacions familiars, socials i d'amistat al Principat.
 
El Sr. Brahyann Flórez García també exposa que va iniciar la seva residència al Principat d'Andorra al desembre del 2004 quan comptava amb 9 anys d'edat, que hi ha cursat els estudis i que hi ha treballat de manera ininterrompuda, afegint que considera al marit de la seva mare com al seu pare i que té totes les seves relacions d'amistat, socials i familiars al Principat.
 
- Els recurrents, mare i fill, són de nacionalitat colombiana i, per tant, son extracomunitaris, de manera que la seva expulsió els abocaria a viure en la misèria i perillositat en el seu país.
 
- Indiquen que una resolució judicial d'expulsió no es pot adoptar mitjançant consideracions generals, sinó que ha d'efectuar una valoració concreta i precisa de cada cas particular. Així, s'ha de tenir en compte la natura i la gravetat de la infracció comesa, la durada de la permanència en el país de la persona afectada, el lapse de temps des de la comissió de la infracció i el comportament de la persona durant aquest període, així com els lligams socials, culturals i familiars amb el país amfitrió i amb el de destí. Aleshores, segons el cànon de regularitat constitucional d'una mesura d'expulsió, d'acord també amb el Conveni per a la salvaguarda dels drets humans i de les llibertats fonamentals i amb la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans, es requereix un just equilibri entre els drets de la persona expulsada i els interessos de l'Estat per protegir l'ordre públic i la seguretat de les persones. L'apreciació de la proporcionalitat de la mesura d'expulsió correspon als tribunals ordinaris, excepte que aquesta sigui arbitrària, no raonable, il·lògica o absurda.
 
- Els recurrents en empara si bé consideren que les decisions administratives i judicials han estat impugnades, entenen que es fonamenten en raonaments jurídics il·lògics i arbitraris i, per tant, il·legals. Sostenen que la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans del 10 de juliol del 2003, Benhebba c/ França, i, la del 2 d'agost del 2002, Boulift c/ Suïssa, exigeixen valorar les circumstàncies particulars del cas i tractar d'establir el just equilibri entre el respecte individual al dret a la vida familiar i l'interès de la comunitat en prevenir la seguretat i l'ordre públic. I, en la mateixa línia, citen la sentència d'aquell mateix Tribunal del 19 de maig del 2016.
 
- Manifesten que ambdós es troben perfectament arrelats al Principat d'Andorra i que conformen una unitat familiar amb el marit de la recurrent, de nacionalitat andorrana i amb qui va contraure matrimoni el 6 de desembre del 2003, sense que es pugui compartir l'argument que els recurrents constitueixen un risc per a la seguretat de l'Estat, les persones, els béns o l'ordre públic.
 
- Assenyalen que l'afer judicial es va tramitar per un delicte contra la salut pública, però que la quantitat de 81 grams de cocaïna no ha de ser entesa com a una gran quantitat. Consideren que pel fet de decretar l'expulsió, s'ignora la nova realitat constitucional i supranacional i es pronuncia una decisió notablement il·lògica i no raonable que s'aparta de la communis opinio dels juristes. I citen, en recolzament de la seva afirmació, la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans -Gran Sala- del 23 de juny del 2008, Maslov c/ Àustria, i, la del 10 de febrer del 2000, Ömer Nazli i d'altres c/ Stadt Nürnberg; i, sobre la interpretació no extensiva de l'ordre públic, citen la sentència -Gran Sala- del 15 de març del 2012, Austin i d'altres c/ Regne Unit, així com el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides, Madafferi c/ Austràlia, i, Wasarme c/ Canadà.
 
- Per acabar, demanen al Tribunal Constitucional que atorgui l'empara sol·licitada, que declari la vulneració dels drets esmentats, que anul·li les resolucions objecte de recurs, que es retrotreguin les causes en el moment oportú, i que declari que tenen dret a ser indemnitzats en la quantitat que assenyali l'òrgan competent al respecte, juntament amb la declaració d'ofici de totes les costes processals causades.
 
 
2.2. Argumentació de la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia
 
- En relació amb el recurrent, la Sala Administrativa va recolzar l'ordre d'expulsió, atès que aquest havia mantingut una conducta antisocial de manera reiterada, amb nombroses detencions, gran part de les quals estaven relacionades amb la tinença i amb el tràfic de substàncies estupefaents, afegint que havia estat condemnat en tres ocasions. Així mateix, va precisar que el recurrent havia estat objecte d'un advertiment d'expulsió.
 
- En relació amb la recurrent, va constatar que aquesta havia estat objecte d'un procés penal, en què havia estat condemnada mitjançant sentència ferma a una pena de 5 anys de presó i a una multa de 10.000,00 €, com a responsable en concepte d'autora d'un delicte major continuat de possessió i de venda en gran quantitat de droga tòxica -cocaïna-, la qual cosa refermava els fets que es van tenir en compte per acordar l'expulsió administrativa. S'havia d'afegir que com a fets provats restava acreditat que es dedicava de manera habitual a la venda de drogues.
 
- A criteri de la Sala Administrativa, no hi havia dubte que dels fets es desprenia un risc per a les persones, per als béns i per a l'ordre públic.
 
- Quant a la proporcionalitat de la mesura d'expulsió, cita la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans del 9 d'abril del 2019, I. M. c/ Suïssa, en la qual s'enumeren els criteris d'avaluació:
 

 
- Respecte del recurrent, la Sala també va concloure que aquest residia a Andorra des del 2005, que era major d'edat, que no estava casat, ni havia aportat la prova d'una convivència marital, que no tenia fills i que tampoc havia provat que tingués una activitat laboral. L'únic arrelament podria ser la seva mare, però aquesta també era objecte d'una ordre d'expulsió.
 
- En relació amb la recurrent, sí va justificar una llarga residència al Principat i una activitat laboral continuada, però, respecte de l'arrelament familiar, va considerar que no havia acreditat la durada de la relació familiar i, pel que feia al seu fill, aquest era major d'edat i havia estat condemnat a 6 anys de presó i a una multa de 10.000,00 € en la mateixa causa.
 
- Per aquests motius, considerava que les ordres d'expulsió eren ajustades a dret i als fins que legitimen l'activitat administrativa.
 
 
2.3. Argumentació del Ministeri Fiscal
 
- El Ministeri Fiscal exposa, en els seus escrits d'al·legacions del 2 i del 28 de setembre del 2022 que, de conformitat amb la doctrina del Tribunal Constitucional, una mesura d'expulsió només es troba degudament fonamentada si realitza un just equilibri entre els drets de la persona expulsada i els interessos de l'Estat en protegir l'ordre públic i la seguretat de les persones.
 
- Segons el seu parer, la Sala Administrativa va avaluar la proporcionalitat de la mesura i va concloure que les resolucions administratives i la sentència de primera instància es fonamentaven en la conducta antisocial que el recurrent havia mantingut de manera reiterada, amb nombroses detencions i condemnes (en tres ocasions), afegint que ja havia estat objecte d'un advertiment d'expulsió, el 24 de novembre del 2015. S'ha d'afegir que el recurrent té 26 anys, que no acredita convivència marital, que no té fills i que l'únic arrelament al Principat és la seva mare, que també és objecte d'una mesura d'expulsió. Quant a la seva mare, assenyala que la Sala Penal li va imposar una pena de 5 anys i una multa de 10.000,00 € i que si bé la recurrent va acreditar residir a Andorra des del 2004 no va provar en el seu moment la relació marital, afegint que la presència de familiars no desvirtua la gravetat dels fets atribuïts. Cal destacar que la sentència ferma de la Sala Penal, de l'1 d'abril del 2022, posa de manifest que durant el darrer any es va adquirir 1.043 grams de cocaïna per un valor de 36.500,00 euros, la qual cosa permet qualificar la conducta en el tipus penal de l'article 283.1 a) del Codi penal.
 
- Per acabar, el Ministeri Fiscal demana al Tribunal Constitucional que desestimi aquests recursos d'empara per tal com de les actuacions judicials no es desprenen conclusions contràries a dret, injustificades o arbitràries, i, per tant, cap vulneració dels drets al·legats.
 
 
2.4. Argumentació del Govern
 
- El Govern assenyala, en els seus escrits del 6 i del 28 de setembre del 2022, que els tribunals ordinaris han de valorar la mesura d'expulsió, així com la seva proporcionalitat, amb la reserva atribuïda al Tribunal Constitucional que ha de verificar que la mesura no sigui arbitrària, no raonable, il·lògica o absurda (veg. la sentència del 4 de juny del 2018, recaiguda en la causa 2017-50-RE).
 
- Pel que fa a la natura i a la gravetat de la infracció comesa pel recurrent, ha quedat provada la seva contumàcia, ja que va ser objecte d'un advertiment d'expulsió el 2015, que va ser condemnat en tres ocasions i que va ser detingut i posat a disposició judicial en tres ocasions més. Actualment es troba en el Centre Penitenciari per la presumpta comissió d'un delicte major contra la salut pública. Consegüentment, els fets es poden qualificar com a una amenaça per a la seguretat de l'Estat, de les persones o dels béns o per a l'ordre públic.
 
- Respecte de la recurrent, la gravetat dels fets també ha quedat acreditada, ja que ha estat condemnada mitjançant una sentència ferma, per la comissió d'un delicte major continuat de possessió i de venda de gran quantitat de producte estupefaent "cocaïna" i la seva presència al Principat es pot qualificar com a una amenaça per a la seguretat de l'Estat, de les persones o dels béns o per a l'ordre públic.
 
- Quant a la situació familiar, el recurrent és una persona major d'edat (27 anys), sense parella, ni fills, i la seva mare és també recurrent i objecte d'una ordre d'expulsió, de manera que no tindran cap més familiar directe al Principat ni es pot entendre que tinguin un arrelament suficient que pugui desvirtuar la mesura d'expulsió.
 
En relació amb la recurrent, aquesta no ha provat la seva situació familiar fins a aquest recurs d'empara, alhora que ella i el seu fill, ambdós, són objecte d'una ordre d'expulsió. De la testifical efectuada en la instància, el seu espòs va expressar la seva predisposició a abandonar el país per poder estar amb la seva esposa, de manera que l'expulsió no tindria un impacte greu en la seva vida, a la vegada que de la referida testifical s'extreu que la recurrent té família a Colòmbia. Tampoc ha esmerçat esforç probatori en la seva integració laboral a Andorra.
 
- Entén que les decisions del Comitè de Dret Humans de la ONU resolen casos que no són idèntics amb aquell que ens ocupa, ja que o bé es veien afectats drets dels infants o bé la persona objecte de l'expulsió no havia nascut al país on se'l retornava. També exposa que la protecció de la família no empara incondicionalment el dret a obtenir una autorització de residència, ni a la revocació, a la suspensió o a la reducció d'una ordre d'expulsió.
 
- Considera que per aquests motius, cal concloure que les resolucions judicials que avalen les expulsions no es fonamenten en raonaments arbitraris, no raonables, il·lògics o absurds.
 
- Per acabar, el Govern demana al Tribunal que desestimi íntegrament les peticions dels recurrents en empara.
 
 
 
3. Fonaments jurídics del Tribunal Constitucional
 
3.1. El recurs d'empara no converteix el Tribunal Constitucional en una tercera instància ni en un tribunal suprem; l'únic objecte del recurs d'empara és el de verificar que les decisions impugnades estiguin motivades i es fonamentin en un raonament jurídic que no sigui il·lògic ni absurd i que no vulnerin cap dels drets protegits per l'article 10 de la Constitució.
 
3.2. Com a qüestió prèvia a la resolució d'aquests recursos acumulats, s'ha de determinar amb precisió quines són les eventuals vulneracions de drets que es denuncien i que poden ser analitzades per aquest Tribunal, en el marc cognitiu del recurs d'empara, segons la previsió de la Constitució del Principat d'Andorra i de la Llei qualificada del Tribunal Constitucional.
 
En primer terme, els recurrents denuncien la vulneració dels principis de legalitat, de jerarquia, de seguretat jurídica i d'interdicció de tota arbitrarietat. Aquest Tribunal Constitucional ja ha declarat, de manera reiterada, que els principis continguts a l'article 3.2 de la Constitució no poden fonamentar per si sols un recurs d'empara, de forma que les eventuals vulneracions que es puguin produir d'aquests han d'anar enllaçades amb la infracció d'un dels drets fonamentals que sí mereixen la protecció del recurs d'empara. Per tant, només podran ser analitzats en relació amb els drets fonamentals que sí puguin ser examinats dins de l'àmbit cognitiu d'aquests recurs d'empara acumulat.
 
En segon terme, els recurrents fonamenten els seus recursos d'empara en la infracció dels drets a la jurisdicció, a obtenir una decisió fonamentada en Dret, a un procés degut substanciat per un tribunal imparcial predeterminat per la llei, a la vida familiar, a circular lliurement, a la no expulsió del territori andorrà, i, al treball, així com del dret a la protecció de la salut, reconeguts als articles 10, 13, 14, 21, 22, 29 i 30 de la Constitució.
 
En tercer terme, la infracció del dret a la jurisdicció, en el seu vessant del dret a obtenir una decisió fonamentada en Dret sí pot ser analitzada en aquesta resolució. En canvi, les denúncies de la vulneració dels drets a un procés degut i a un tribunal imparcial no tenen contingut constitucional en aquest cas, perquè els recurrents no han formulat cap crítica sobre la imparcialitat objectiva o subjectiva dels tribunals que han intervingut, alhora que els processos judicials, en les dues instàncies, que han tramitat i resolt les demandes contra les ordres d'expulsió dels recurrents s'han adequat a allò que exigeix l'article 22 de la Constitució i a les normes processals que els regulen, i també s'han seguit els tràmits legals sense que s'hagi produït cap infracció processal motivadora d'indefensió.
 
En quart i darrer terme, s'ha de posar en relleu que la Constitució del Principat d'Andorra, en el seu article 41, exclou del recurs d'empara la no renovació de la condició de resident o l'expulsió, a la vegada que només els drets i llibertats que es reconeixen en els capítols III i IV, excepte l'article 22, són susceptibles de ser protegits pel recurs d'empara.
 
Des d'aquesta òptica, s'ha d'assenyalar que el dret al treball, establert a l'article 29 de la Constitució, el dret a la protecció de la salut- article 30 de la Constitució- i la decisió d'expulsió -article 22 esmentat- no poden integrar un motiu de recurs d'empara. Així, l'àmbit cognitiu dels recursos d'empara s'ha de cenyir a les eventuals infraccions denunciades del dret a la jurisdicció, en el seu vessant del dret a obtenir una decisió fonamentada en Dret (article 10 de la Constitució), del dret a la vida familiar (articles 13 i 14 de la Constitució) i del dret a circular lliurement pel territori nacional i a entrar i sortir del país d'acord amb les lleis (article 21 de la Constitució).
 
3.3. Aquest Tribunal Constitucional s'ha pronunciat en reiterades vegades sobre el deure de motivació (veg. per ex. la sentència del 2 d'abril del 2012, recaiguda en la causa 2011-37-RE, la sentència del 12 d'octubre del 2018, recaiguda en la causa 2018-21-RE, i, la sentència del 9 de setembre del 2019, recaiguda en la causa 2019-34-RE).
 
La doctrina del Tribunal Constitucional ha estat constant en destacar que el deure de motivar les resolucions judicials, no només present a l'article 10, sinó també a l'article 86.2 de la Constitució ("2. En tot cas, les sentències seran motivades, fonamentades en l'ordenament jurídic i notificades fefaentment"), deriva de la necessitat que els jutges expliquin el raonament emprat per tal que els justiciables puguin entendre els motius pels quals les seves pretensions han estat totalment o parcialment rebutjades.
 
La motivació és una conseqüència de la bona administració de Justícia (veg. la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans recaiguda en la causa García Ruiz c/ Espanya, GC núm. 30544/96, del 21 de gener de 1999, §26), alhora que requereix que es recolzi en criteris objectius derivats del dret. A més, i no es pot oblidar, la motivació de les resolucions judicials i, per tant, l'explicitació de l'aparell argumentari per acollir o refusar les pretensions de les parts és aquell que possibilita que els tribunals superiors, els quals han de resoldre els recursos contra les resolucions judicials, puguin conèixer les raons en què s'ha fonamentat l'òrgan judicial a quo en la seva resolució.
 
Per últim, però no menys important, el Tribunal Europeu dels Drets Humans ha assenyalat que la motivació ha de contenir una exigència de rigor i de qualitat. I, en aquest sentit, s'han equiparat a les denegacions de justícia aquelles fonamentacions estàndards, esquelètiques o vagues (veg. la sentència recaiguda en la causa Georgiadis c/ Grècia, núm. 21522/93, del 29 de maig de 1997, §42-43, i la sentència recaiguda en la causa Higgins c/ França, núm. 134/1996/753/952, del 19 de febrer de 1998, §42-43).
 
3.4. Els recurrents consideren que la motivació emprada per les sentències de la Sala Administrativa és arbitrària, no raonable, il·lògica o absurda.
 
Sustenten que, de conformitat amb la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans que citen i amb la del Comitè dels Drets Humans de les Nacions Unides, s'ha de fer una valoració específica -no general- i que en el seu cas concret resulta desproporcionat i, per tant, arbitrari, il·lògic i no raonable, considerar que no existeix arrelament familiar i que no es pot entendre que la seva conducta constitueixi un risc per a la seguretat de l'Estat o per a l'ordre públic, alhora que s'infringeix el dret a la vida familiar.
 
La sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans del 10 de juliol del 2003, Benhebba c/ França, exigeix que la mesura d'ingerència en la vida familiar, com pot ser l'expulsió, ha de ser proporcionada i que les relacions entre adults no es beneficien necessàriament de la protecció de l'article 8 del Conveni si no es demostra l'existència d'elements suplementaris de dependència, diferents als llaços afectius normals (ap. 36 i sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans del 13 de febrer del 2001, Ezzouhdi c/ França, ap. 34).
 
La sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans del 2 d'agost del 2002, Boultif c/ Suïssa (ap. 48) estableix que quan el retorn d'un nacional d'un tercer país impliqui la separació de la seva família o quan estigui establert en el país, els Estats han de tenir en compte factors com la durada de l'estància, la situació familiar, la natura dels delictes, l'interès superior dels menors i la solidesa dels llaços familiars, culturals i socials en el país de residència i en el d'origen.
 
I la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans de l'11 de juliol del 2002, Amrollahi c/ Dinamarca (ap. 35) determina també els criteris que s'han de tenir presents per ponderar la proporcionalitat de la mesura d'expulsió: la natura i la gravetat del delicte comès, la durada de la permanència en l'Estat del qual pot ser expulsat, el temps transcorregut des de la comissió del delicte i la conducta del recurrent, la nacionalitat de les persones involucrades, la situació familiar dels recurrents, la durada del matrimoni i altres factors que evidencien l'efectivitat de la vida en família, el coneixement del consort respecte del delicte, i si existeixen fills de la relació familiar i les seves edats. El tribunal jutjador també ha de prendre en consideració la gravetat de les dificultats que el cònjuge es trobi en el país d'origen, encara que haver de fer front a certes dificultats no pot excloure per se l'expulsió.
 
3.5. De l'examen de les sentències impugnades que confirmen l'expulsió, es pot concloure que ambdues han analitzat en el cas concret, la situació personal i familiar de cadascun dels recurrents per determinar l'arrelament existent i la gravetat del delicte de tràfic de substàncies estupefaents, pel qual ja han estat condemnats mitjançant sentència ferma a penes superiors a 5 anys de presó.
 
I de la lectura d'aquestes s'observa que s'ha portat a terme un judici de proporcionalitat entre l'ordre d'expulsió i el perill per a l'Estat que suposa la permanència dels recurrents a Andorra i la ingerència que això significa en la seva vida familiar, sense que de la motivació que ho justifica es pugui concloure a una fonamentació que sigui il·lògica, no raonable, absurda o arbitrària.
 
3.6. Quant a la situació familiar dels recurrents i al seu arrelament a Andorra, resulta que el recurrent no té parella ni descendència i que l'única família al Principat és la seva mare, la recurrent, la qual també ha estat objecte d'expulsió. En aquest sentit, malgrat aquesta estigui casada amb un ciutadà andorrà, ella no ha obtingut en tots aquests anys la nacionalitat andorrana, alhora que de la prova testifical s'extreu que ambdós recurrents disposen de família en el seu país d'origen.
 
Cal recordar que, conforme a la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans del 10 de juliol del 2003, Benhebba c/ França, les relacions entre adults no es beneficien necessàriament de la protecció de l'article 8 del Conveni si no es demostra l'existència d'elements suplementaris de dependència, diferents als llaços afectius normals (ap. 36 i sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans del 13 de febrer del 2001, Ezzouhdi c/ França, ap. 34); extrem que no ha estat provat en aquesta causa.
 
Pel que es refereix a la situació dels recurrents, aquests han estat condemnats a penes privatives de llibertat de 5 i 6 anys per un delicte major de possessió i de venda de substàncies estupefaents, de manera que la gravetat del delicte, en atenció a les circumstàncies que es relaten en la sentència ferma de condemna, que evidencia una activitat habitual de tràfic i en quantitats molt importants (més d'un quilogram), permeten sustentar que l'actuació dels recurrents es pot qualificar com de constitutiva d'un risc per a la seguretat i per a l'ordre públic de l'Estat andorrà.
 
3.7. El cànon de constitucionalitat en seu d'ordre d'expulsions exigeix apreciar la fonamentació que recolza l'ordre d'expulsió i la deguda proporcionalitat entre el dret a la vida familiar, segons l'arrelament existent i la presència o no de menors dependents, i l'atemptat greu a l'ordre o a la seguretat de l'Estat. Aquest Tribunal Constitucional no és una tercera instància i no pot endinsar-se a analitzar de nou tot el material probatori com si es tractés d'un nou judici, sinó que ha de limitar la seva tasca a vetllar, en la línia de la jurisprudència d'aquest Tribunal i en la del Tribunal Europeu dels Drets Humans, pel compliment dels drets fonamentals que es denuncien com a vulnerats: els drets a la jurisdicció, a la vida familiar i a circular lliurement pel territori, establerts respectivament als articles 10, 13 i 14, i 21 de la Constitució.
 
En el cas que ara ens ocupa, les sentències de la jurisdicció ordinària han motivat de manera clara, completa, raonable i lògica la procedència de les expulsions, en atenció a les circumstàncies del cas concret, a la gravetat dels fets, pels quals els recurrents han estat condemnats, així com han valorat adequadament la situació familiar dels recurrents, l'absència de menors, i han efectuat un judici de proporcionalitat ponderat, en què han recolzat les ordres d'expulsió, sense que aquest judici, d'acord amb les consideracions efectuades, es pugui entendre com a no raonable, arbitrari, absurd o il·lògic, sinó tot el contrari.
 
Consegüentment, no s'ha produït cap infracció del deure de motivació, ni del respecte a la vida familiar, i, per tant, tampoc del dret a circular lliurement pel territori, ja que en aquest darrer cas es considera adequada, motivada i proporcionada la mesura d'expulsió.
 
3.8. La desestimació dels recursos d'empara comporta la imposició de les costes processals derivades d'aquests als recurrents (arg. article 92.4 de la Llei qualificada del Tribunal Constitucional).
 
 
Decisió:
 
 
En atenció a tot això que s'ha exposat, el Tribunal Constitucional, per l'autoritat que li confereix la Constitució del Principat d'Andorra,
 
 
 
Ha decidit:
 
 
1. Desestimar els recursos d'empara interposats per la representació processal del Sr. Brahyann Flórez García i de la Sra. Ana Lida Flórez García contra, respectivament, la sentència del 26 de maig del 2022 i la sentència del 20 de juliol del mateix any, dictades per la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia.
 
 
2. Declarar que no s'han vulnerat els drets a la jurisdicció i a obtenir una decisió fonamentada en Dret, ni el dret a la vida familiar, ni tampoc el dret a circular lliurement pel territori nacional, i a entrar i sortir del país d'acord amb les lleis, reconeguts als articles 10, 13 i 14, i 21, respectivament, de la Constitució.
 
 
3. Imposar als recurrents les costes processals derivades de la desestimació dels seus recursos.
 
 
4. Publicar aquesta sentència, d'acord amb allò que disposa l'article 5 de la Llei qualificada del Tribunal Constitucional, al Butlletí Oficial del Principat d'Andorra.
 
 
I així, per aquesta sentència nostra, que ha de ser notificada a la representació processal dels recurrents, al Govern, al president de la Batllia, al president del Tribunal Superior de Justícia i al Ministeri Fiscal ho pronunciem, manem i signem a Andorra la Vella, el 14 de novembre del 2022.
 
 
 
 
 
Jean-Yves Caullet                                                            Joan Manel Abril Campoy
President                                                                                             Vicepresident
 
 
 
 
 
Dominique Rousseau                                                       Josep-D. Guàrdia Canela
Magistrat                                                                                                     Magistrat